Sacerdotal

La vocació sacerdotal

La vocació sacerdotal és la crida que Déu fa a alguns homes a participar en el sacerdoci de Crist i unir-se a Ell per a servir i guiar, en qualitat de pastors, a la comunitat cristiana; amb la paraula i la gràcia de Déu (OT 2, LG11).

Per això, el sacerdoci és un do de Déu a l’Església i al món. I per al propi sacerdot és camí per a santificar-se i arribar al cel.


És un home que ha rebut el Sagrament de l’Orde. Aquest sagrament el consagra i el configura amb Crist Cap, Pastor, Servent i Espòs. D’aquesta manera, el sacerdot participa del sacerdoci de Crist i de la seva missió salvífica, com a col·laborador del Bisbe. Així, és a l’Església i al món un signe visible de l’Amor misericordiós de Déu. 

Això succeeix mitjançant l’oració de l’Església i per mitjà de la imposició de mans d’un Bisbe que, a més, ungeix les mans del nou sacerdot amb el perfum del sant crisma.

El sacerdot està cridat a actuar en nom i en la persona de Crist. Aquesta missió es concreta en:

  1. Ser Pastor dels fidels. Exercint amb humilitat de guia autoritzat i vivint una fecunda paternitat espiritual.
  2. Predicar l’Evangeli. Essent mestre de la Paraula.
  3. Administrar els sagraments, mitjançant els quals Déu actua en el món.

Amb tot, el sacerdot està cridat a ser un deixeble i missioner enamorat del Mestre, un pastor “amb olor a ovella”, que viu enmig del ramat per a servir-lo i portar-li la misericòrdia de Déu.

El Sacerdot està íntimament unit a Crist fins a tal punt que és i actua “en el Nom de Crist” per la força de la unció de l’Esperit Sant.

Aquesta unió:

  • Neix d’una crida gratuïta de Déu. No és un mèrit propi ni una elecció d’una comunitat.
  • Configura a Crist Sacerdot, Profeta i Rei. Així, el sacerdot participa de l’autoritat amb la qual Crist mateix fa créixer, santifica i governa el seu cos (cf. PO, 2).
  • Fa que l’actuació del sacerdot sigui un veritable servei, totalment referit a Crist i als homes. El sagrament de l’Orde comunica “un poder sagrat”, que és el de Crist. Per tant, l’exercici d’aquesta autoritat ha de mesurar-se segons el model de Crist, que per amor es va fer el darrer i servidor de tots (cf. CIC, 1551).
  • Implica una lluita per donar bon testimoni amb la seva vida, conformant-la a la de Crist. El bisbe que l’ordena li diu: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyes” (Ritus d’Ordenació).
  • Comporta l’abandonament total a Crist, per a que sigui Crist qui actuï per mitjà d’ell. De tal manera que el sacerdot no vulgui imposar el seu estil o la seva voluntat.

Perquè així ho ha volgut Jesucrist en instituir la seva Església. És el mateix Crist que ha volgut que se celebri l’Eucaristia i es doni el perdó dels pecats i la unció dels malalts a través del sacerdot. “El caràcter sagramental que els distingueix, en virtut de l’Orde rebut, fa que la seva presència i ministeri siguin únics, necessaris i insubstituïbles” (Joan Pau II, Carta als Sacerdots, Dijous Sant 2000).

Que ajudi les persones a trobar-se personalment amb Déu. Ja sigui entre nens o joves, entre matrimonis o avis busca portar a tots la saviesa de l’Evangeli per a sembrar la seva llum i la seva veritat.

Ningú no té cap dret a rebre el sagrament de l’Orde. En efecte, ningú no s’atribueix a si mateix aquest càrrec. Hom hi és cridat per Déu. El qui creu reconèixer els senyals de la crida de Déu al ministeri ordenat ha de sotmetre humilment el seu desig a l’autoritat de l’Església, que és la que té la responsabilitat i el dret de cridar algú a rebre els ordes. Com tota gràcia, aquest sagrament únicament pot ser rebut com un do no merescut. (Catecisme, 1568).

A cada sacerdot se li assigna fonamentalment una comunitat parroquial però a més pot assumir algunes tasques complementàries segons li indiqui el bisbe. Algunes poden ser: atendre malalts a hospitals, celebrar enterraments a tanatoris, donar algunes classes de religió a escoles o instituts, donar suport a centres d’assistència a marginats, dedicar-se a l’estudi i investigació acadèmica, etc. Però majorment serà vivint a la parròquia on el sacerdot exercirà el seu ministeri celebrant el misteri de la fe i acompanyant, en nom del bisbe, la vida cristiana de la feligresia que li ha estat encomanada.

Hi ha dos tipus fonamentals de sacerdots. D’una banda, està el sacerdot anomenar “secular” que exerceix les seves funcions a la parròquia que el bisbe diocesà li assigna. A la parròquia està tota la vida cristiana dels feligresos que la formen: nens, joves, adults o ancians. Allà el sacerdot els assegura l’acollida, el naixement i progrés en la fe, la seva formació, la seva paternitat, una família i celebrar el misteri pasqual, nucli de l’esperança cristiana. L’espiritualitat està arrelada a la vida dels Apòstols i, per això, té una vinculació espiritual estreta com a col·laborador del seu bisbe i unit al seu presbiteri.

D’altra banda, està el sacerdot “regular” que viu amb un determinat carisma transmès per algun dels nombrosos fundadors d’Ordes religiosos. Són persones que normalment abans han vist la seva vocació a la vida consagrada i un cop allà han vist -dins d’aquesta vocació a la vida consagrada- la vocació sacerdotal. Amb la qual cosa el seu sacerdoci està al servei, normalment, de dit Orde religiós i no depèn directament del bisbe diocesà. Així, el seu sacerdoci queda vinculat vitalment i espiritual al seu fundador i al seu Orde. Aquest sacerdot viu en una comunitat religiosa segons una regla de vida i les constitucions establertes pel seu fundador. Exerceix la seva missió en camps que poden ser molt variats: des de la col·laboració a parròquies fins a les presons, els hospitals, escoles o universitats, tasques científiques o entre els més pobres.

Sí, molts sants de l’Església Catòlica s’han entregat a Déu essent joves o molt joves. Per exemple, Sant Domènec Savio va morir amb 15 anys, Santa Teresa de Jesús amb 15 anys va entrar al convent, Sant Lluís Gonzaga va veure la vocació als 15, la seva família no el va deixar entrar fins als 18 i va morir als 23, i com ells molts més. 

Déu crida quan vol i com vol, i quan crida poc importa l’edat. No existeix una edat perfecta per a l’entrega. Mai no és massa aviat ni massa tard per a correspondre a la seva crida.

Per això, ser molt jove no és motiu per retardar l’entrega a Déu. De fet, la joventut és l’època de l’amor. Quan s’és jove, s’està menys malejat o desencantat, menys mediatitzat per l’egoisme. Així, en la joventut el cor és més lliure per a l’amor, té grans somnis, grans desitjos d’estimar i millorar el món. 

De fet, en moltes ocasions el primer indici de la vocació es dona a la infantesa o a l’adolescència. Per això, mai no s’han d’ofegar aquests generosos impulsos de l’amor que demanen fer de la pròpia vida una entrega amorosa servint Déu i la humanitat.

Això no significa que calgui precipitar-se. Cada època té la seva gràcia i la vocació ha d’anar madurant conforme a l’edat. Per exemple, al Seminari Major -lloc per a començar a formar-se per a ser sacerdot- no s’hi pot entrar fins als 18 anys. I els 7 anys que dura -aproximadament- és temps de discerniment i maduració de la vocació. 

És bo que si sents la crida de Déu parlis amb els teus pares i amb un sacerdot que et conegui per anar madurant aquesta possible vocació mentre vas creixent.

Sí! A la diòcesi de Barcelona hi ha dos grups. El Grup Samuel per a menors d’edat i les trobades Segueix-me per a majors d’edat. Són grups d’acompanyament i discerniment en els primers passos d’una possible vocació. Hi pots contactar a través del teu sacerdot de referència o directament a través del mail: vocacions@arqbcn.cat. També hi ha sacerdots a la teva disposició per a parlar de la vocació i acompanyar-te.